Salvació i salvacions en els escrits bíblics i postbíblics

Una de les grans originalitats de l'experiència religiosa que vehiculen els textos bíblics és la comprensió soteriològica de la història i del món. Israel interpreta la realitat present en els textos del Primer Testament a la llum de la seva creença en l'únic Déu, com a Creació i escenari de revelació d'amor fidel del seu Senyor. Amb el Nou Testament i l'esdeveniment pasqual de Crist s'estén a tots els pobles. Més encara, podríem dir que aquesta originalitat religiosa és un dels llegats més importants que els textos bíblics han deixat al patrimoni immaterial i immemorial del conjunt de la humanitat. Com entendre, però, aquesta salvació? Els autors bíblics (i també els postbíblics) aportaren progressivament un aprofundiment en la definició del fet que Déu allibera el seu Poble dels perills immediats i històrics. Aquest procés va eixamplar l'horitzó interpretatiu de la confessió creient d'Israel, tant en l'espai com en el temps. En l'espai, perquè en Crist s'incorpora el conjunt de tota la humanitat; en el temps, perquè el passat il·lumina el present, gràcies al missatge profètic i sapiencial que actualitza les experiències de Déu i la seva providència, i enforteix la consciència que hi ha un futur d'absoluta llibertat per a gaudir de la companyia joiosa de Déu.