L'assistència a l'edat mitjana

L’assistència és un dels trets vertebradors de l’edat mitjana. L’Església, erigida en única intercessora amb la divinitat, s’ofereix per assistir la societat en els trànsits humans, com la mort, i sobretot en les febleses i mancances, atès que assistir pobres i febles esdevé una activitat pietosa salvífica per als donadors, sense que es pretengui combatre les raons de la desigualtat o de la injustícia. Sota aquest plantejament, les dinàmiques ciutats medievals s’omplen d’hospitals on acollir pobres, pelegrins, nens abandonats, malalts i tota mena de gent necessitada. Es dona així lloc a estructures de gran complexitat de gestió, plenament inserides en les coetànies tensions entorn de les rendes i el poder i que esdevenen, a la sortida de l’edat mitjana, espill tant de l’afermament del poder municipal com de l’obertura a noves perspectives en la conceptualització de la malaltia o de les persones necessitades.