Esquelet

Ara crec en la imperfecció Entre sòlid, líquid i gasós, on sobreviu la fissura de l’estat lliure? Quin resisteix en sentit i constància? Entre mal·leable i dur, on s’instal·la l’asfíxia? L’escultura a la taula: sencera, impertorbable, impassible. De metall, amb una aurèola ferrosa. Jo davant d’ella: un riu al cos, anatòmicament aquàtica, òrgans com peixos. Vessava, però no m’expandia. M’atabalava en la incomunicació, m’omplia d’aigua, no m’ofegava. Era la llei del contrapàs? L’inrevés de la correspondència? Perdia l’esquelet i ja no sabia què era un os. Un pensament? El principi d’una estructura? Un pronom? Una torsió de la matèria? Diuen que la matèria gris, la que pensa, és greix. Si en mi existia una pretensió era la de ser dura, no la de durar. Dur de vers és una escultura de Xisco Perelló Manresa. Esquelet és un poemari meu.