Vestigis

La claror i la contundència, la intensitat i bellesa, la depuració estilística que traspuen aquests versos quintaessenciats de “Vestigis” fan pensar d’entrada en la saviesa clàssica i precisa, compromesa, femenina, de Sophia de Mello Breyner Andresen, el laconisme esmolat, tallant, de Rose Ausländer, i l’emotiva inquietud vital d’Emily Dickinson, però Rosina té un món poètic personal, original, propi, i una veu ballesteriana singular, inconfusible. Tot precís i condensat, profund, intel·ligent.