Una vida al carrer

En una tarda de setembre, un home d’edat incerta es deixa portar per la riuada de gent que baixa per una elegant avinguda, de Barcelona. Allò que l’empeny no és la gent o el pendent del carrer, sinó la recerca d’una memòria al centre d’un oceà interior tan delirant com adoloridament lúcid. En aquesta passejada es trobarà amb velles figures que un dia van formar part d’un joc, les regles i els objectius del qual ara no controla: «No sé com vaig començar a pensar en l’assumpte de les línies de la vida, dels dibuixos que fan les vides, com si agafessis un llapis al moment del naixement i no el deixessis caure fins al moment de la mort, o com si es poguessin veure, igual que les ratlles que fan els patinadors sobre gel, aquestes giragonses de la vida des que comença fins que acaba...». Una vida al carrer és també una tarda dedicada a recordar un nom. O, si es vol, una baixada als inferns de l’ara i l’aquí amb un final que anuncia l’ascens al purgatori.