Traït

Sense por de patir cap altra traïció que la que pot suposar el propi llenguatge, són poques les coses que es puguin afegir a un text tan directe i ple de veritat com Traït, de Pau Vadell i Vallbona, 34è Premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March. [ ] La traïció que sobrevola aquests poemes pren formes diverses. És, per una banda, la traïció que la persona pateix per part de la resta d’individus, el que sovint s’anomena societat. Tots aquells que furguen les entranyes del poeta, que li suposen una antiga nafra, un corc que s’afica, un ganivet de fil prim i tall gruixut. És la traïció de la guerra oberta i de la postguerra, de la fecundació de la por i de les ortigues, d’aquells que urbanitzen el mapa de l’escriptura a marxes forçades i que ens obliguen a gratar entre el seu ciment inútilment, amb les ungles. És també la traïció que el llenguatge imposa al poeta, la gàbia en què l’atrapa.