Quan els avions caven

Bezares desgrana les seves històries amb una claredat proverbial, amb una prosa porosa als silencis propis del poema. El reconeixement de la fragilitat és el fil invisible que travessa de cap a cap les narracions de Quan els avions cauen. Miquel Bezares escriu sobre la solitud de les parelles des d'un angle sempre inquietant: l'amor viscut com un joc de caire perillós, el desamor entès com una fatalitat, sovint inexplicable. Talment com si escrivís damunt la gasa fugaç d'una pantalla -damunt del tel que il·lumina o enterboleix totes les relacions humanes-, Bezares desgrana les seves històries amb una claredat proverbial, amb una prosa porosa als silencis propis del poema, però que sempre ens porta a un desenllaç sorprenent i sovint ens guia de bracet fins al llindar del fantàstic. Narracions que tenen la bellesa del fragment i que ens recorden que tota història d'amor és incompleta.