Quan deixàvem de ser infants : Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria

Una mirada a la infantesa viscuda amb el poeta valencià més notable del segle XX: Vicent Andrés Estellés (1924-1993). Un llibre intimista narrat amb sensibilitat i lirisme. Miquel Pons, protagonista de la novel·la, s'assabenta de la mort del poeta des de París, on treballa com a actor. La notícia de la desaparició de l'amic, tot i que esperada, no deixa de ser dolorosa. De mica en mica, els records més íntims i amagats li retornen a la ment, nítids com el primer dia, i evoca els anys d'infantesa. En Miquel, un actor de teatre ja vell i cansat, reconeix que un dia se'n va anar del poble sense mirar enrere, només endavant, cercant una vida millor, un món amb esperança i no vençut per una guerra cruel que li havia de marcar l'existència. Comença el relat de la seva història, una història oculta en la memòria, que mai no havia explicat a ningú. Havia arribat l'hora de les confessions, d'obrir el cor al seu amic i alhora parella sentimental, l'Enrico. La seua mirada als records viscuts amb el jove Estellés parteix de la poesia d'aquest per emmarcar fets de joventut al poble on vivien, Burjassot, durant una època de trasbals: la guerra civil. Tot i que és una obra de ficció, els fets teòricament viscuts per l'Estellés infant i adolescent estan basats en les pròpies autobiografies del poeta.