Omplint de veu el buit

En aquest darrer poemari de Maria Wallace, Omplint de veu el buit, l’autora reitera de manera subtil i harmoniosa la creativitat de la seva escriptura, el sentiment de màgia, que hi és inherent. Deia Vladímir Nabokov que “Temps i seqüència no poden existir en la ment de l’autor perquè no hi ha cap element temporal ni espacial que governi la visió originària,” l’escatxic de llum que il·lumina la penombra prematura en la conscient obnubilació íntima, que concita un desfici en el cervell de l’escriptor, flanquejat sempre entre el que ell anomena “rapte” i “recuperació”, entre l’espurna de la inspiració i la recuperació del moment intrínsec que vol invocar. Aquest és l’espai sobretot de la solitud de la seva ànima, que intenta “omplir el buit” que li provoca amb els seus versos d’aquests 51 poemes. El passat familiar de la Tresa és vallarenc i guixolenc, fins i tot xilè, però la seva ànima és irlandesa. De tota manera ella viu en els seus versos: “allà on visc i soc jo és en la meva escriptura. […] Escriure és un exercici d’enyorança, de creació, una manera d’arrelar-me per donar sentit al meu sentit de divisió. Divisió que crea fricció, i en aquesta fricció és on neixen les espurnes creatives.” És el que el seu estimat Patrick Kavanagh va dir: “Vaig irrompre en el vers i es va convertir en la meva vida.” La poeta se situa entre realitat i somni, aquell espai de vigília en què sembla que els dits toquin l’inefable. Maria Wallace, com manifesta en una poesia d’aquest volum, veu la “Vida en colors” entre el blanc i el negre, amarada també del blau del cel i de l’aigua de la mar.