La venus d'Illa

Les formes espirituals són tan variades, tan oposades, no sols en la literatura sinó en el món, que només Baudelaire i Mérimée tenen el dret de menysprear-se mútuament. Aquestes particularitats formen, en totes les persones, un sistema de mirades, de discursos, d'accions, tan coherent, tan despòtic, que quan ens les trobem davant ens sembla superior a la % resta." (Proust, À la Recherche du Temps Perdu.) "La Venus d'Illa és l'obra mestra de Mérimée, perquè en ella ha aconseguit de donar el màxim de versemblança al màxim de sobrenatural." (Valéry Larbaud, Prefaci a Carmen, 1927.)