La millora de les condicions d'abitabilitat en els grans conjunts residencials de l'àrea metropolitana de Barcelona

Els grans conjunts residencials, construïts a Europa en gran part durant les dècades de 1950, 1960 i 1970, formen part dels temes que han emmarcat la docència, investigació i pràctica professional dels membres del Grup de Recerca REARQ - Rehabilitació i Restauració Arquitectònica, centrat en les tasques referents a la millora de l’habitatge i l’edificació existent, així com en la seva relació amb la ciutat. Sens dubte, el pas del temps i les transformacions en el context sociopolític, socioeconòmic i urbà, juntament amb les intervencions desenvolupades per les diferents administracions i per les pròpies persones residents, han bastit una realitat contemporània que resulta cada vegada més complexa, fent necessària una mirada multi-escalar i multi-disciplinària. Aquest fet, ens remet a la conveniència d’observar i comprendre rigorosament la complexitat existent, amb la finalitat de poder plantejar la millora i conservació dels grans conjunts residencials sense renunciar als seus genuïns valors arquitectònics i socials d’origen, sovint amagats o desbaratats amb el pas del temps. El coneixement de les problemàtiques complexes que comparteixen bona part dels grans conjunts residencials europeus, si be són molt variables segons cada país, cada ciutat i cada barri, demostra que les mesures de tipus arquitectònic i urbanístic, majoritàriament aplicades fins a dia d’avui resulten insuficients en quantia i en abast disciplinar i escalar. El present estudi d’investigació parteix de la voluntat de posar de manifest que els grans conjunts residencials no han arribat al seu límit d’ús i existència, i que en conseqüència hi ha molt a fer per tal de prevenir, frenar i erradicar els processos de degradació iniciats i consolidats en alguns casos extrems, tant des d’un punt de vista físic de l’edificació existent i de l’entorn urbà com social de la població resident. Els reptes que planteja la realitat contemporània dels grans conjunts residencials, justifiquen l’interès d’obrir els camps de diagnosi i d’actuació incorporant qüestions de caire sociològic a les qüestions estrictament tecnològiques, de tal manera que es considerin simultàniament les característiques específiques de la població resident i de l’entorn físic, urbà i arquitectònic. Així mateix, des d’un punt de vista escalar, es planteja la necessitat de tenir en compte de manera simultània l’habitatge, la comunitat de veïns, l’edifici, l’entorn urbà immediat així com la totalitat del barri.