La dona sense ulls

Any 1929. Una noia de disset anys, Eugènia Duran, mira el món amb ulls esbatanats i el pinta tal com el veu, una figura cúbica que emmarca tots els universos: el dels vius, el dels morts i el dels qui encara han de néixer. Un món on es barregen la llum i el mar de Portbou amb l’ambient de la Girona dels anys treinta, el somni i la intuïció amb la passió i l’obsessió. El desig de sentir i d’expressar-se fins a buidar-se de tot, és la clau que guia la trajectòria vital i artística d’aquesta noia que mira més enllà de la realitat. Té un futur prometedor com a pintora i un pare que li dóna suport. Però un seguit de fets interrompen aquesta carrera brillant. Any 1992. En la Barcelona preolímpica, l’Eugènia, una dona gran, voltada d’absències i immersa en la solitud, recorda el seu passat. Viu sense voler mirar. Existeix sense mirada. És la “dona sense ulls”. En aquest altre univers fora del món no hi havia cases ni escales ni arbres ni cementiris: només la creació que neix d’un mateix. I vaig pintar aquest univers perquè m’hi vaig oferir sense por. Ho vaig donar tot, i només veia els àngels que encenien les estrelles amb la llum del sol i les mares amb els fills a la falda i uns altres àngels que eren les ànimes dels qui s’havien mort.