La ballarina

Modiano en estat pur: un ball a través de la memòria i el temps perdut. Un parisenc es topa amb un antic conegut que, d’entrada, nega ser qui és. El retrobament desperta l’evocació d’una ciutat ja extingida: el París de la seva joventut, habitat per personatges de passat difús, amb ecos de violència, exili i culpa. D’entre tots ells s’imposa el record d’una ballarina que, com en una caixa de música, gira sense parar al ritme d’una memòria fragmentada. Ella i el seu fill, en Pierre, es converteixen en l’eix d’una recerca retrospectiva i melancòlica. A La ballarina, Patrick Modiano trenca la línia cronològica per acollir les visions així com arriben, encara que «convé caminar amb solemnitat i circumspecció per evitar el desordre i els paranys de la memòria». Entregat a la invocació del passat, el narrador s’erigeix com a testimoni silenciós i, com és habitual en la seva literatura, reconstrueix aquell París obscur i fred, poblat de personatges d’ombra allargada que transmeten un estat d’alerta constant: una tensió que hi ha sota la bellesa lírica característica de l’autor i que redefineix el gènere del noir. Rere l’enigma no hi ha tant un crim com una pregunta: com s’accepten les cicatrius, com muda la pell i s’aprèn a viure en un present etern. Un Modiano concentrat i fulgurant que deixa emergir entre la boira una lluïssor imprevista.