Imagino Budapest

La vida és un reguitzell de petits suïcidis i accidents mortals. La vida –aquest trajecte durant el qual morim un cop rere l’altre– funciona de la mateixa forma que la poesia. Ambdues comparteixen maquinaris i protocols. Ambdues detesten les paraules supèrflues i pesants que obstaculitzen la recerca de l’ànima. Afortunadament, els viatges ens ofereixen la possibilitat d’accelerar-ne el procés, de desempallegar-nos de capes, vels, tels i tuls més de pressa i amb més facilitat, com si fóssim nines russes o tal vegada vulgars cebes. Tant és. Al final, el cadàver que retorna a casa sempre és diferent del cadàver que va sortir-ne. Si la casuística és benèvola, fins i tot és possible que sigui més bell que l’anterior. Nota del traductor: això que sents, esto que estás oyendo ya no soy yo, es el eco del eco del eco de un sentimiento.