Gualba, la de mil veus

«En acomiadar-se a la nit, dalt de l’escala, tremolaven tots dos, talment les fulles ja caduques que, fora, flagel·lava la ja desfermada tempesta. Tremolaven i no sabien separar-se i, miserablement, ajuntaven el tremolor. Aleshores, s’esdevingué una cosa abominable. La làmpara de petroli va escapar-se de la mà d’ell. Damunt, on la mà la tenia, caigué al mig del pit de la noia que ja tancava els ulls. L’essència diabòlica vessà, s’escampà, fou tot d’una un torrent de flames. I en fou la noia tota vestida, en les robes, en els cabells, en les mateixes carns. I ella udolà i udolà ell, com les feres udolen. I ella fou en terra, que es torcia en la lira del foc. I ell s’hi precipità, a estrènyer les flames, amb els braços, oberts, amb tot el cos, amb la cara, amb les mans Jo dic, Senyor, l’horror com va ser. Jo dic l’incendi com va ser». «L’incendi»