Espill brut

Després d’exhumar les últimes roses de la teua lletra manuscrita, les intimidacions que es desfan en l’aigua absent, quan més enllà de la llum intacta només la fossa del desencís ens separe i la solitud retorne a les coordenades de la vela invicta, després de sentir un nom i les mans plenes de terra, quan acabe l’atracció entre els límits de l’oblit, en aquell instant ominós dels dies esporgats, en aquelles besllums dels equinoccis, quan tota la verdor mutilada recobre els seus vasos esfèrics i un sabor de perles eternes mitigue la pols reflectida de l’espill brut i fugaç