És trist morir sense hereus

Com és que en altres països són capaços de conservar viva l’obra de certs autors i nosaltres no? Per què s’enorgulleixen del seu bagatge literari i el mantenen viu, mentre que nosaltres sovint semblem negar-lo o el menystenim, com si pertanyés a un passat que no val la pena recuperar perquè potser fa pudor de resclosit o tenim por de trobar-hi una espardenya, una faixa o una barretina? Qui és el culpable d’aquesta enorme negligència? Els editors, els llibreters, les escoles, les institucions oficials, els mateixos lectors...? En aquest seguit de preguntes hi ha la llavor d’aquest llibre, on l’autor fa un recorregut ben personal, amb una mirada desproveïda de cap pretensió acadèmica, per una sèrie de noms imprescindibles del nostre llegat literari. De Víctor Català a Marian Vayreda, de Pompeu Fabra a J.M. Folch i Torres, d’Aurora Bertrana a Josep M. de Sagarra, passant per Teresa Pàmies. Uns escriptors amb qui estem en deute i que és important que no oblidem: «No podem permetre’ns de viure d’esquena al que van dir i escriure perquè, si no, no podrem entendre mai qui som.»