Els mugrons ploren sang

"Estem davant dÆun llibre escrit en femení i des del femení que enllaça, o recull, la tradició endegada per Virginia Woolf reclamant aquella cambra pròpia i que, a la nostra literatura, tan bé personifiquen autores com la Campmany, l'Abelló o la Marçal (per posar alguns dels exemples més significatius). El poemari, molt ben estructurat, en parts sòlides i coherents, es desplega com un joc on la intertextualitat pren un paper fonamental. No seria agosarat afirmar que es tracta gairebé d'un diàleg amb les veus d'altri per mostrar el joc de relacions íntimes que s'estableixen entre tres generacions femenines: àvia-filla-neta. Lluny de centrar-se en el gairebé habitual marc literari actual de mare-filla, aquí la idea central evoca que el model de la transmissió de la feminitat ?fet tot sovint de limitacions, control i inquietud?, es realitza, com a mínim, des del passat de l'àvia fins al futur de la neta. ¿Aconseguiran, les dones que fan el seu camí vital en aquest llibre, fer-se conscients dels dictats culturals i de les normes inflexibles que les mateixes dones ens imposem per actuar com ho fem, a causa d'una