El monòleg de la Molly Bloom

«es tornen bojos per ficarla al lloc don van sortir diries que no poden arribar mai prou amunt» Som dijous, 16 de juny de 1904. Leopold Bloom, Poldy, ha sortit de casa a les 8 del matí i hi torna a les 2 de la matinada. Marion Bloom, Molly, el sent com arriba, com entra, com es fica al llit, com s’hi ajeu capiculat. Sap que ha anat a comprar ronyons per esmorzar, que ha anat a l’enterrament de Paddy Dignam, que ha begut, que ha anat de putes i que es pensa que ella té un embolic. Molly Bloom té 33 anys, és cantant, de cabells negres, grossa, amb un bon pitram i li agrada tirar-se les cartes. Amb el marit ajaçat al llit, pren la paraula per primera vegada en tota la novel·la. Recorda la infantesa a Gibraltar, la filla Milly, de 15 anys, Rudy, mort als 11 dies, els dos ous que li va demanar ahir el Poldy per esmorzar, la gata negra que volta per casa, les aventures eròtiques i sexuals. Vet aquí el famós monòleg interior de la Molly Bloom, el final d’Ulisses, on la magnífica traducció de Joaquim Mallafré arriba als cims més alts. Escrit sense signes de puntuació, el lector s’hi capbussa, cau en la temptació i se l’empassa d’un glop.