Economia de l'absurd : quan comprar més barat contribueix a quedar-se sense feina

Aquestes darreres dècades els consumidors occidentals tenim motius per a estar contents. Ens podem canviar de roba cada dia de la setmana perquè el preu d’uns pantalons a Zara és irrisori, o bé redissenyar cada any «la república independent de casa nostra», perquè les prestatgeries i els sofàs d’Ikea tenen uns preus que semblen de broma. És el «miracle» de la globalització, del qual podem gaudir els consumidors i les marques. Dissortadament, tot plegat té uns quants efectes col·laterals no desitjats —com sol passar amb les gangues— i resulta que allò què aparentment és barat ens acaba sortint, col·lectivament, una mica car. Amb la lògica productiva i econòmica d’aquest sistema, ens anem quedant sense feina o amb feines cada vegada més precàries. Ens han flexibilitzat. Els productes abundants i barats —no tan sols aquests— reforcen la tendència de les nostres indústries a desplaçar-se cap a llocs ignots per produir amb costos més baixos. Són indrets on viu molt gent pobra per a qui un salari de misèria és una benedicció. A més, es deixen d’ingressar impostos, es destrueix el comerç i es tanquen una quantitat significativa de fàbriques i de petis negocis. Correm en una cursa de mínims que no és sinó una trampa de pobresa. Dels productes low cost, en neixen societats low cost.