Diaris de viatge : quatre illes

Després del primer mite, que té el nom de Tirrè, fill d'Atis, rei llegendari de Lídia, fins a donar nom a aquestes aigües, al del riu Alfeu, que neix a Olímpia, al Peloponès, i arriba fins a Siracusa seguint l'amor d'una nimfa, Aretusa, segueixen altres mites, com el dels caps negres que figuren a les senyeres de Còrsega i Sardenya, cartes diabòliques, falcons maltesos i antigues pedres. Com les dels déus prehistòrics de Monte Prama a Sardenya, les deesses obeses de Malta. Grecs i Romans van deixar una marcada empremta a les illes entre l'arribada de colons de Calcis i l'annexió com a províncies romanes després de les Guerres Púniques. Van seguir els embats d'àrabs i normands, catalans i espanyols, que no han fet mai perdre, sinó al contrari, han contribuït a la formació d'un caràcter peculiar, molt peculiar, que, a més, és diferent en cadascuna de les illes. A tot això s'hi afegeix la contribució del mal geni d'un déu subterrani enfadat amb el món, Hefest, que aquí s'ha traduït en les nombroses erupcions de volcans i terratrèmols que han canviat, més d'una vegada, la fesomia física i humana d'algunes zones, particularment a prop de l'Etna o de Stromboli. Muntanyes que semblen emergir vertiginosament del mar, formant les illes més grans del Mediterrani, però també algunes de les més petites, que formen una miríada de paisatges agrestos i també amables. Llocs on sempre queda el desig de tornar.