Diàlegs de Sant Gregori : estudi lingüístic de la versió catalana de 1340

Aquesta versió presenta un interès lingüístic notable, atès que hi concorren diverses solucions, unes més arcaiques, altres de més modernes. Alhora que manifesta un esforç d’adaptació de la sintaxi llatina a l’estructura catalana, en el text també es descobreix un llenguatge més viu i espontani, tenyit de trets dialectals propis de les terres nord-orientals, imputables potser a la mà del copista, Bernat d’Ollers.