De rerum carmine : formes de composició poètica a la Roma del segle primer. Teoría universal de la composició cel·lular

Acostumats a obres de ficció sobre significats ocults en les obres d’art del renaixement i de l’antiguitat, això no hauria de sorprendre: és el mateix, amb regles científiques al darrera.\nEn efecte, no és difícil demostrar com, fent cabal de totes les tècniques de l’enigmística, un text qualsevol escrit en qualsevol idioma és capaç de suportar dins seu un altre text més breu i personal, i que això va ser llei comuna entre els clàssics (...).\nFem l’esforç d’unir una per una les síl·labes que es repeteixen en una línia, en dues, en un paràgraf: per força personal, les síl·labes a què estem més acostumats des d’infants, s’han de repetir. I és clar que des d’infants aprenem la llengua per síl·labes, no per fonemes. (...) \nAixò els antics ho sabien, i l’únic que van fer va ser un esforç de poliment, que les síl·labes repetides no diguessin allò que deien sinó més aviat allò que l’autor volia que diguessin.\nLa construcció d’una obra clàssica, aquí ve la segona tesi, val més pel que silencia que pel que diu positivament.\nEn efecte, hi ha rastres prou clars que els autors romans atribueixen valors a les paraules d’una manera arbitrària però exacta en una trama complexa de significacions, i que aquestes paraules parlen de la seva realitat més quotidiana. He començat a desxifrar què hi ha darrere de les estrelles de Manili, i hom comença a sospitar que l’obra de Virgili també ho inclou.\n