Cita a la paret de gel

“Mira, ja neva!”, criden amb alegria. Com que això no passa mai, la primera neu és genial. Enmig de la gresca (batalles de boles de neu, curses, ninots), en Julià coneix la Laura, una noia especial que dibuixa figures precioses en blocs de gel. És divertit. Però la tempesta no se’n va i, en canvi, se’n va la llum i el telèfon, el poble es queda aïllat i comencen les bretolades i les desgràcies. Els nervis. La por. La Laura ha citat en Julià a la Paret de Gel, als límits de la població, camí dels barris marginals on mai no va ningú. Li vol ensenyar les seves figures. La tempesta no para, no s’hi veu, els peus s’ensorren, cada vegada costa més caminar. Se sent un motor, veus que criden. Sang? Borda un gos. Res no és el que sembla sota la neu. Qualsevol es pot perdre, més d’un hi pot trobar la mort.