Cavada pell

Roger Costa-Pau (Barcelona, 1966) Un món intens, imprevist, càlid i sensual és possible. El reflex d’un paisatge, alhora exterior i interior, s’insereix en la pròpia arrel del sentiment i del cos revifant un foc àugur, amb la mirada més enllà, prop de la línia roja on potser hi niarà l’amor. I la paraula poètica, plena i viva al tacte, és invocada i proferida des del dedins; és portada pel vent càlid i per l’aigua fins a la terra-pell cavada, «a l’hora de l’espiga plena». El poeta es val del fragment com a fractura abismal del llenguatge o com a ruptura del silenci, tal com deia Giuseppe Ungaretti, i deixa la seva empremta trencant la sintaxi i potenciant la intensitat lírica d’aquests versos que es mouen amb uns ritmes propis. Un recorregut màgic per fragments de pell cavada i pels instants fugitius que tan sols l’amor i l’estremiment de la paraula poètica poden arrencar al temps... L’escriptura és «l’acte imminent de ser en el desig: el camp des de l’arrel».