Cara d'àngel

. «Era joveníssima. I en veure-la entrar a la pista del peepshow em va semblar que veia un ésser irreal: gairebé nua, desplegant aquell llençol de setí vermell en el llit rodó que girava lentament? Era un àngel, un àngel ros, amb el nas petit, els llavis gruixuts i uns ulls grisos que semblaven mirar-te des de la infantesa.» Una noia joveníssima i un home madur sense il·lusions. Així inicia Jordi Coca Cara d'àngel, una obra esfereïdora el protagonista de la qual ha arribat a un punt mort de la vida. Fins que un bon dia descobreix la bellesa irreal i pura de la Cris. Ella és la flor més perfecta, el fruit més olorós, el millor perfum... La seva imatge l'estimula, l'ajuda a enterrar el passat i el retorna a la vida. Però, alhora, aquesta estranya bellesa li desvetlla una bèstia obscura que l'empeny a superar els límits i a esbotzar les barreres convencionals. Lentament, l'home madur i sense il·lusions es lliurarà als sentiments tèrbols i desesperats de qui se sent perillosament insaciable.