Captaire

Escriure un poema és una manera de mantenir-se viu, i de no anar passant les hores sense cap consciència, perquè vol dir reviure amb intensitat alguns moments, fixar-los en imatges i, possiblement, trobar un sentit més enllà de la contingència immediata. De fet, significa mantenir-se amb els sentits desperts per poder captar l'instant. Tal com diu Winifred Holtby a The Land of Green Ginger, «T'has de mantenir viu mentre vius». Captaire continua i tanca la «història» d'amor ―autèntica en tant que viscuda, imaginada en tant que creada a partir de diferents experiències― iniciada en el primer llibre de poemes de Stefano M. Cingolani, Ho veig per la veu, com si fos una novel·la en versos. Amb un ànim diferent, amb diferents situacions i amb una diferent perspectiva, en què es viu i es percep aquesta «història» fins que s'esgota. Com diu Jaume C. Pons Alorda al pròleg, «és un bell i colpidor poemari molt treballat tècnicament i semàntica, un dietari filosòfic o una novel·la fragmentada, La gran bellesa».