Camins del nord

Com a tantes altres llars, la Guerra Civil era un tema tabú a cals Anglesola; una mena de desgràcia natural que havia fet enfollir ambdós bàndols i que convenia oblidar. I com a tantes altres llars, la dels Anglesola amagava als armaris els seus propis fantasmes, disposats a sortir així que la realitat esquerdava per qualsevol racó el vel de l’oblit. Llavors, tot d’una, qui ha viscut còmodament amb una història que descobreix fingida, i a partir de la qual n’ha fet la seva pròpia, ha de partir a cercar la vertadera; és a dir, a escriure’n una altra a còpia d’esbrinar fets i d’interpretar-los. Així es veu compel•lit a fer-ho Jordi Anglesola en descobrir un pare i una mare dels qui no en sabia res, i en haver d’endinsar-se en una guerra que havia volgut ignorar per tal de conèixer-los. En la seva cerca, en Jordi Anglesola haurà de conèixer la retirada dels perdedors camí del nord, els camps de concentració francesos, el maquis al sud de França, l’infern nazi i l’intent fallit de reconquerir Espanya per a la República per part d’uns pocs milers de refugiats espanyols, convertits en guerrillers apàtrides en lluita permanent contra el feixisme. Descobreix, sobretot, una època on el valor suprem no era la vida sinó el que es feia amb ella, i on l’empremta que al morir es deixava era més important que una vida llarga. Gairebé bé un mirall de la pau franquista, amb la vida a penes viva, esmorteïda i grisa, estabulada; un mirall que en Jordi Anglesola es veu forçat a trencar i travessar, per després agafar-ne els trossos i refer-ne un on poder trobar una imatge de si mateix feta a mida.