Arquitectures de l'ànima. Poema de Nadal : Inclou: El pessebre, espai de meditació

El poema nadalenc «Arquitectures de l’ànima» va ser escrit el Nadal de 2004, durant quinze dies viscuts davant d’un pessebre fet a casa, quinze dies d’una veritable contemplació, amb la reflexió de fons sobre la qüestió, tan recurrent, de l’actualització de tota l’herència rebuda des del cristianisme. Des de certs àmbits de la cultura, però també dins de l’àmbit del cristianisme, el pessebre és contemplat merament com un treball folklòric, un element de cohesió social, una tradició que cal mantenir, un senyal identitari, la fidelitat a un país, etc. Totes aquestes consideracions sobre el pessebre, a mi, em queden curtes. Perquè el pessebre és, en si mateix, l’expressió del drama de l’existència humana. Que pot reeixir, sí, però mai sense passar per la ferida, per la ferida més profunda. Per això el nen Jesús, ja en les primeres representacions, té els atributs de crucificat. «El pessebre: espai de meditació» és un recull de textos publicats de desembre de 2011 al diari La Vanguardia, un intent de fer una reflexió actual sobre aquesta herència rebuda. I és que, canviant els signes sense canviar els significats, no canviem res. El canvi de llenguatge no vindrà sense un despullament espiritual absolut, existencial. Només des de la immersió en el fons d’allò humà és possible reconstruir les paraules, els símbols, el sentit.