Acte únic

Acte únic o no hi ha més cera —en la trastornada justícia humana— que la que crema. La paraula es llança amb duresa. Sobre l'escenari, dins de la vigorosa harmonia de les ombres, com un Rembrandt del drama social, López Crespí mostra la denúncia pura i nua. Ens mostra l'escàndol polític, la corrupció de la vida pública, la vergonya davant les accions d'uns altres que, per la seva banda, no pateixen ni senten, de tan tancats que es troben els seus sentits. A aquesta obra trepitgem el llot que es forma on les aigües es troben estancades i pudentes. López Crespí ens dibuixa amb destresa, facilitant tant el lluïment dels actors com l'entreteniment dels espectadors, la dimensió horitzontal de les esperances trencades, de la massa d’ineptes i mediocres que van somiar un dia amb ser persones insignes.